dilluns, 25 de juliol del 2011

Tot Poesia 2011


Ja podeu anar escalfant motors per a l'edició 2011 del TOT PO-e-SI-@. Aprofiteu l'estiu per escriure o arrodonir els vostres poemes. A partir del començaments de setembre, estarem encantats de rebre'ls i publicar-los.

Com en els darrers anys, els poemes seleccionats seran publicats al web del Festival www.poesia.santcugat.cat, al setmanari local TOT SANT CUGAT i al blog del TOT POESIA , on podreu rebre i contestar comentaris.

Els poetes seleccionats gaudiran de dues invitacions per al concert de Raimon, al Teatre-Auditori (dissabte 22 d’octubre, a les 22 h).

Recordeu que ens heu de fer arribar les vostres propostes poètiques a
teatre-auditori@santcugat.cat

Els poemes, de 14 versos com a màxim, es poden enviar, en català o castellà. Això sí, és imprescindible que els poemes vagin acompanyats de les dades següents: nom, edat, adreça, telèfon i e-mail.

Col·laboren: Lluís Calvo i Manel Turon
Amb el suport del Tot Sant Cugat


divendres, 29 d’octubre del 2010

Setena selecció de poemes 2010

Atenció! Encara s'han d'acabar de corregir els espais i el justificat d'algun dels poemes (ho sento; falten temps i coneixement),

La setmana passada vam acomiadar el Tot poesia, però la gran quantitat de poemes que hem rebut ens ha fet prorrogar una setmana més la nostra cita poètica. Us oferim un poema de Martí Romaní Picas, un autor de només dinou anys que mostra un bon sentit poètic i una alta capacitat rítmica. També us presentem una peça d’Elisa Riera Capdevila, en què hi domina l’enyor, i un poema de Rosa Pujol Brustenga, la qual sap arrodonir amb contundència i saviesa els ritmes i els ecos dels seus versos. Aquesta setmana, més que mai, no hem pogut incloure molts dels poemes per raons d’espai. Gràcies a tots i fins l’any vinent!

Lluís Calvo



ho he dit mil cops i mil cops he errat
les hores mortes el temps que sempre ofega
cada record
                   la imatge borrosa
d’un restaurant
                        Barcelona potser
tu i jo i el mar arrebossats d’arena
mil cops ho he dit i mil cops no he vist
que tot és fum
fum d’uns dies somorts
per esperar-te en un racó del llit
un llac
un llenç
el llit
un lloc
un llum
el llit de pols la pols de llibres i
paraules fredes les paraules d’uns versos
versos i versos pàgines i més pàgines
l’aigua i la terra
terra d’espines seques
totes les coses el frec dels llençols bruts
el vas
el vent
el vi
el bosc
el buc
on guardo encara algun floc de cabells
però a la fi
de tot aquest amor
ni tu ni jo
ni res del que va ser

Martí Romaní Picas



No sé el perquè
sento, ara, que els dies
corren més de pressa.
El record de temps difícils
pren mesura
i tinc la certesa
que res ha estat en va.

Tot em marxa cap a tu
i se m’arrapa la foscor
de no tenir-te.

Elisa Riera Capdevila



El fred se t’aferra,
no et queden llumins
que t’obrin miratges,
ratpenats o àngels
les ombres t’envolten,
el pou t’engoleix

arranca els instints,
apropa’t als marges,
recull flors silvestres,
teixeix nous camins.

Rosa Pujol Brustenga


divendres, 22 d’octubre del 2010

Sisena selecció de poemes 2010


Acomiadem aquesta edició del Tot Poesia amb tres poemes ben diferents. El primer, d’Enric Puigsegur, es titula “El palau del vent” i empra la prosa poètica per acostar-nos a una relació amorosa. El segon, de Maria Josep Saumell, té un caràcter volgudament naïf, tot encadenant escenes domèstiques. I, finalment, M. Elena Carné trena imatges efímeres com el pas dels núvols. Que l’any vinent ens torni a portar un devessall de versos!

Lluís Calvo



El palau del vent

De l’Astoria al París, del París al Royal, English Spoken, granissat de llimona, orxata de xufla (refresc natural), el Museu de l’Empordà i la botiga del pa.

Allà al Palau del Vent, rambla amunt i rambla avall, la vaig veure passar, em vaig haver de girar. De sobte em va mirar, el seu cos va frisar, duia un abric blau, un jersei de coll molt alt, bufanda de mil colors, cinturó de Silver & Closed, botes amb uns alts talons i negres els pantalons.

Em va dir hey hello, m’agrada molt la teva olor, em va donar la mà i així en vaig presentar, em diuen Jean Paul, però sóc fill de La Vajol, je m’appelle Marie L’eau i he nascut al Rosselló. I anàvem passejant, rambla amunt i rambla avall, ella mirant aparadors, jo contemplant tot el seu cos.

No tenia res a fer i jo vaig pensar què bé! I després va passar... bé ja t’ho pots imaginar. M’agrada recordar aquell vent d’allà El Palau, agafats de les mans anys i panys estimant tant, junts anem passejant rambla amunt i rambla avall. Ara et trobo a faltar i enyoro el més enllà, ara et trobo a faltar i enyoro l’au-delá. De l´Astoria al París. Del París al Royal...

Enric Puigsegur Rovirola



Bon dia

La dona es pentina
una cua de cavall
al capdavall
del passadís
el gat la mira
submís
no amaga un badall
aquí no hi canta el gall
sinó
el despertador
feliç
que arrenca a riure vora les sis.

Maria Josep Saumell Ferrer




Les ombres dels núvols
dibuixen clarors
en aquestes paraules;
el seu pas i les imatges:
tot és efímer.

M. Elena Carné


divendres, 15 d’octubre del 2010

Cinquena selecció de poemes 2010

Sara Shedden només té divuit anys i duu l’amor cap a l’estètica romàntica, amb algun interessant toc decadentista i simbolista. Amb unes imatges potents i ben treballades, l’autora demostra anar més enllà d’un mer exercici juvenil i aconsegueix arrodonir la peça a la recerca d’una veu pròpia. El següent poema, signat per Maria Esteban, fa un amorós i irònic paral•lelisme a partir d’una obra de Tàpies. I, finalment, Pere Calsina Rue ens ofereix un punyent poema sobre la mort i el dolor.

Lluís Calvo



Mi dolor eterno

No me mires con esos ojos tan fríos,
que se volvieron océanos de hielo,
que me ahogo en ellos,
que me pierden.

No me mires,
no me toques con esas manos,
que acariciaron mi corazón.

No te atrevas,
no te acerques con ese aroma,
que me elevó hasta la luna.

No me beses con esos labios,
que sólo son un pétalo negro,
mi pecado,
mi dolor eterno.

Sólo soy una ilusa,
que anhela verte cada noche,
esperándome bajo la lluvia.

Esas lágrimas que ahora queman mi cuerpo,
esos días que ahora se hacen eternos,
porque no estás conmigo.

Siento que me falta el aire,
que me pierdo en el cielo,
que sólo soy una mariposa,
que voló hacia la eterna luz del olvido.

Sara Shedden Casanovas



L'art i els seus forats

Ets una obra d'art
de l'exposició de Tàpies,
un mitjó de vidre
amb un gros forat.
Ets tan fràgil!
Ets la meva fragilitat...

Maria Esteban



El final

El temps
s’omple de paraules buides
i de llargs silencis,
només s’escolten els gemecs
dins la sala,
blanca i grisa.
La lluïssor de la mirada s’apaga,
perduda,
com el pensament,
confós, inquiet
per la incertesa del desprès,
del més enllà,
de l’endemà de la vida.

Pere Calsina Rue

divendres, 8 d’octubre del 2010

Quarta selecció de poemes 2010


La força de la poesia apareix de sobte, sense avisar. Com en aquest poema d’Antonieta González, en què se’ns recorda que la poesia sovint estrafà les campanades doloroses i no la cançó perfecta que ja rebutjà Joan Vinyoli. Un altre poema, ple de lirisme, és el de M. Josep Saumell Ferrer. Aquí hi trobarem un intel•ligent joc entre l’ànsia esperançada de perdurabilitat i la fugacitat d’uns arbres que ja anuncien la tardor. La selecció es clou amb un sonet de Candela Martí, ple de ritme, en què lamenta l’absència de l’ésser estimat.

Lluís Calvo



Campanades


El pèndul del rellotge
tocà hores desconegudes
com d'un altre temps
mentre jo sentia el gemec
de la terra llepant-me
les ferides de l'hivern
mig esborrades
per una boira densa
arraulida als carrers
del meu jo.
Potser tu esperaves avui
des de la barca de vela
que tot seria una cançó!

Antonieta González



A l’estació

Fa un moment eren verds,
els arbres que acompanyen el camí d’acer.

Dempeus estoicament,
fiten els viatgers.
Adéus pengen de les branques,
branques fa un moment, plenes de verd.
L’or que deixen anar,
és la tardor que trepitges.

I doncs, sí, els he mirat fa un moment i eren verds.

M. Josep Saumell Ferrer



A golpes de silencio

A golpes de silencio voy viviendo.
A golpes de dolor, que hiere y mata,
mi vida va pasando, cual errata,
sintiendo que sin ti me estoy muriendo.

Cual gota de rocío que se escancia,
cayendo, suavemente, desde el cielo,
me llegan tu esperanza y tu consuelo
y colman mi vivir en la distancia.

¿Qué sería de mí y de mi cordura,
sin poder abrazarme a tu dulzura,
sin poderme amarrar alma con alma,

y desde suaves brisas mensajeras
enviarte en la noche mis quimeras,
que tu tornas, amor, en dulce calma?

Candela Martí


divendres, 1 d’octubre del 2010

Tercera selecció de poemes 2010

Us oferim una nova tria poètica que aquesta setmana ens presenta una autora de només 24 anys, Gemma Gelabert Gonzalo, que en el poema “Desperta” marca pinzellades d’amor vehement. Al costat d’aquesta autora en trobem dues més: Teresa Bosch i Vilardell, que ens presenta una interessant successió d’elements quotidians, amb un alt sentit del ritme, i Elena Maristany, amb un poema dedicat al ball del qual cal destacar-ne sobretot el vers final. Una selecció de dones abocades al vers, que un cop més no ha pogut acollir, per raons d’espai, molts dels poemes rebuts.

Lluís Calvo


Desperta

Deixa’m dir-te
que tot és misteri
i res enigma.

Exhibir-te les dents
menjant flames
i posseir-te.

Digues-me indefinible
la pronúncia equiparable
que de pors es despulla.

Somia’m
com si la nit guanyés al dia
i fos desig inigualable.

Deixa’m dir-te
Estima, SIGUES!

Gemma Gelabert Gonzalo


Serà un dia com els altres

Serà un dia com els altres
Ens llevarem amb son i ens acotxarem extenuats
Entremig, és clar, hi haurà
aquella flaire fosca del cafè,
aquell nyic agònic de l’ascensor,
l’autobús farcit de cossos,
la pantalla de l’ordinador,
la feina,
algú que riu d’un acudit potser massa dolent,
un núvol de pluja al punt més llunyà de la finestra,
veus,
cares,
altres veus,
altres cares,
encara més veus i més cares a l’autobús de tornada,
mig capítol d’un best seller,
esquitxos d’oli a les rajoles blanques de la cuina,
la tele

Serà un dia com els altres
i s’acabarà exactament igual com ha començat,
tu al meu costat sense-res-més-ni-ningú-altre
Ja ho saps, t’estimo

Teresa Bosch i Vilardell


El ball


Ballar és volar,
deixar anar les ales a l’espai
ballar és volar,
volar en l’aire fresc
on l’espai ens envolta i ens fa lliures,
treure’ns cadenes i viatjar,
sense fronteres
sense malsons
sense l’abans i el després,
ballar és volar,
volar més enllà dels nostres somnis
i dibuixar cançons en una esfera.

Elena Maristany


dijous, 23 de setembre del 2010

Segona selecció de poemes 2010

Aquesta setmana la tria ha estat especialment difícil. Hem rebut força poemes i de bona qualitat. Us n’oferim un tast, tot començant pel poema de Dolors en què els mots atorguen sentit a una “vida de circ”. Continuem amb Anna Rispau, en què les bardisses i la pluja marquen un territori de dolor. Ferran Planell, per la seva banda, equipara els tràfecs d’un viatge amb la mateixa vida. I per acabar Laura Dalmau ens invita, en un poema subtil, a endinsar-nos en un terrat ple d’erotisme.

Lluís Calvo


Escric, escric.
Assajo la paraula adient
a aquesta vida de circ,
per donar nom
a la tarda de sol ponent.

Dibuixo mots
a les fulles dels arbres
que el vent escamparà
cap al no res.

Escric, escric
en un full de paper
paraules, mots, noms
per batejar totes les ombres
que em disfressen la claror.

Dolors


Plou...

Entre esbarzers moren les paraules.
Tan sols la veu del mar desvetlla
els drings dels mots camí dels saules.
Rierols embardissats, estretes baules.
I plou...
Cau plugim, deixant-me xop el cor.
I en el cercar redós pel meu anhel,
les basses s'omplen
de bombolles d'or.
I plou...

Anna Rispau


Vida

Equipatges traginats
de giravoltades rodes.
Bagatges d’extrema pesantor
que encorben espatlles

són l'anar i venir
d'un viatge aleatori,

d'origen cert i desconegut destí,

                    fugisser,

                                viperí.

Ferran Planell


Enllustrador

Els refrecs cauen sobre la roba estesa
del terrat. Amb la pell blanca ajup
la sexualitat sense fils, a la vora de l’ampit.
Les heures s’aferren al codi genètic i
a la cremallera fatídica de la goma aràbiga.
El gran dic sec s’extravia massa prop
del llot, incloses totes les baules
que engoleixen la porta del terrat.
És l’autoservei per desfer-se dona.

Laura Dalmau