Sara Shedden només té divuit anys i duu l’amor cap a l’estètica romàntica, amb algun interessant toc decadentista i simbolista. Amb unes imatges potents i ben treballades, l’autora demostra anar més enllà d’un mer exercici juvenil i aconsegueix arrodonir la peça a la recerca d’una veu pròpia. El següent poema, signat per Maria Esteban, fa un amorós i irònic paral•lelisme a partir d’una obra de Tàpies. I, finalment, Pere Calsina Rue ens ofereix un punyent poema sobre la mort i el dolor.
Lluís Calvo
Mi dolor eterno
No me mires con esos ojos tan fríos,
que se volvieron océanos de hielo,
que me ahogo en ellos,
que me pierden.
No me mires,
no me toques con esas manos,
que acariciaron mi corazón.
No te atrevas,
no te acerques con ese aroma,
que me elevó hasta la luna.
No me beses con esos labios,
que sólo son un pétalo negro,
mi pecado,
mi dolor eterno.
Sólo soy una ilusa,
que anhela verte cada noche,
esperándome bajo la lluvia.
Esas lágrimas que ahora queman mi cuerpo,
esos días que ahora se hacen eternos,
porque no estás conmigo.
Siento que me falta el aire,
que me pierdo en el cielo,
que sólo soy una mariposa,
que voló hacia la eterna luz del olvido.
Sara Shedden Casanovas
L'art i els seus forats
Ets una obra d'art
de l'exposició de Tàpies,
un mitjó de vidre
amb un gros forat.
Ets tan fràgil!
Ets la meva fragilitat...
Maria Esteban
El final
El temps
s’omple de paraules buides
i de llargs silencis,
només s’escolten els gemecs
dins la sala,
blanca i grisa.
La lluïssor de la mirada s’apaga,
perduda,
com el pensament,
confós, inquiet
per la incertesa del desprès,
del més enllà,
de l’endemà de la vida.
Pere Calsina Rue
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada